A mb aquest escrit, ens agradaria que us traieu per una estona les vostres sabates esportives d’última generació, i us calceu les humils espardenyes d’aquells que han trastejat per aquestes contrades durant segles. Una gent que vivia de la terra i per la terra, ells van fer de la gana destresa, i van humanitzar aquest paisatge feréstec amb ermites, cases, feixes, anècdotes i topònims.Us en farem un petit tast, amb l’objectiu que les vostres passes, siguin caminant o corrents, s’aferrin a uns camins plens d’història.La sortida serà a les 8 de plaça de la Vila, ens aplegarem tots al voltant de la “La barra d’en Rotllant”, un exponent viu de l’excel·lència que va assolir la forja catalana medieval. Des de fa segles aquesta barra s’ha convertit en un símbol pels maçanetencs, us emplaço aenfilar-vos a tocar l’anella tot fent els últims estiraments.

Després del tret de sortida, baixarem pel “portal de la ribera” cap a l’aparcament del “prat del pont”, allà ens acompanyarà durant uns metres l’aigua del Fraussa, la ribera que fa funcionar la vila des dels seus inicis. N’hem begut gent i hortalisses, i ha fer moure molins i martinets. A pas fresc deixarem a l’esquerra  el mas “La Cardona”, i uns metres més enllà  passarem per sobre “la font del ferro”, totseguit creuarem la carretera que puja cap a Tapis. Transitarem per una carretera que va fer la clenxa al camp de “ la serreta de la cardona”,  en el primer revolt hi ha el trencant de la “font de les escomes”, però seguirem la sinuosa via fins a trobar “el revolt de lespenyes”. Un cop allà, si mireu avall podreu gaudir del treball d’erosió que ha fet la ribera Arnera durant milers d’anys. Continuarem vorejant el single fins al “suro d’en cassó”, allà deixarem l’asfalt i poc després passarem al peu d’un edifici gros que fou la “farga de l’Olivet”. Si mireu a terra encara podreu trobar restes de cagaferro que s’extreia en el procés. Maçanet durant el segle XIX, va tenir una important indústria del ferro, prop d’aquí hi havia mines, la mena era portada pels traginers a les fargues per separar-ne les impureses, i d’aquí era venut als martinets per fer-ne claus o taxes. Diuen que en aquell moment Maçanet era el poble més sorollós de l’Empordà.Passat l’edifici creuarem per sobre d’un vell pont de ferro que travessa l’Arnera. Fent aquest pont, a principis del segle XX, a en “Tomeu ferrer” li va quedar la cama enclosa i la va perdre. Si feu un cop d’ull a l’estructura de sota, sense cap soldadura, us podreu imaginar la complexitat de la feina.Passat el pont, ens queden uns poc metres de carretera pel mig d’una castanyeda avanç d’agafar el camí. Un cop agafat, amb un petit salt deixarem enrere el “Clot dels Vilars”,  i tot fent els primers bufets començarem a pensar que això va de debò. Quan trobem un petit planer, haurem arribat al “Viver de l’ermosa”.  S’emplenava  del clot dels vilars, i servia per regar els prats del “Mas Roquet” de tocar Arnera. L’avi Jepet  hi havia engiponat un sistema de reg automàtic amb una galleda foradada, un filferro i un tap de suro.  Quan el viver era ple, l’aigua saltava per alt i emplenava la galleda, el pes d’aquesta feia balançada i era transmès pel filferro al tap de suro. La galleda s’anava buidant lentament pel forat…i quan era buida el tap de suro tornava a baixar. Ja ho diuen,  no hi ha res més llest que la gana! Deixarem el viver a la dreta i ens enfilarem per un camí pedregós quel’aigua fa servir de clot, llavors arribarem a la punta d’una carretera estreta, anirem pujant per la mateixa fins al planer de”Puigdevall”, i seguirem amunt fins a passar al davant de la casa de “Can Fullaraca”. Ja som al veïnat dels “Vilars”, i en tindrem la prova definitiva quan veiem la bonica ermita de “Sant Pere dels Vilars”. Aquesta ermita destaca pel seu absis d’origen pre-romànic, la trobem esmentada en textos per primera vegada l’any 953.

Una quinzena de masos escampats formen el veïnat, actualment només hi queden quatre cases que fumegen.Passarem a davant de “Can Granja”, i entre mig d’una matarrada de mimoses agafarem un camí amb corbes obertes, aquests meandres ens diuen molt de la temprança amb la que convivien matxos i traginers, amb cada marrada el temps es relativitza i l’esforç es dosifica. En algun lloc d’aquest tram trobareu indicis de com el tarannà actual ha canviat, la pressa de les motos o bicicletes està fent una mala drecera. De cop sortirem del bosc atapeït d’alzines a la carretera de “Puigdemont”, farem un tram de carretera mig perduda i enllaçarem altre vegada amb el camí original del Fau, deixarem el casal de  “Puigsec” a l’esquerra, i pocs metres després sortirem a la carretera que puja des del veïnat d’Oliveda. L’agafarem, i quan veiem que les pedres canvien de color, voldrà dir que estem a ” pedres moledores” i que a pocs metres tenim el primer avituallament.

Una vegada haguem menjat quelcom i  reprès l’alè, ens adonarem que tenim al davant un paisatge més típic del 《far west》que no pas de l’Empordà. Estem al mig de la falla que anomenem “la rallera del Jesus”. Anirem seguint la balconada de la falla acompanyats per uns pins doblegats al gust de la tramuntana. Baixarem rost avall pel “clot de costarroja”, i sense mullar-nos els peus travessarem el “clot del forn”, (s’anomena així perquè per sobre hi ha un antic forn de calç). Tot de planer i per sobre aquesta mena d’eixida, passarem pel “pujant del Bac”, després per ” rocaplana”, el ” pujant de les guilles”, el “pujant petit” i finalment trobarem el “pujant gros”. En aquest punt els que feu el recorregut curt baixareu cap als “llisos”, travessareu el “clot de la tosca”, on descobrireu unes banyeres naturals amb molt d’encant, i poc després trobareu l’avituallament de sota Tapis, on retrobarem el recorregut llarg.

Els més agosarats, seguireu amunt per un ample camí fins a sortir a camp obert.  Només de treure-hi el cap notareu una sensació agradable, la d’entrar en una zona obaga. En “Xicu de can Gallart ” hi ha trobat durant molts anys unes bones pastures on resguardar el ramat de la canícula. Aquest paradís d’estiu, a l’hivern es torna un lloc dur, on el sol es deixa veure una estona entre els singles de Grillera i una glaçada es toca amb l’altre. D’aquí li ve el nom a aquest indret, “El bac” (sinònim d’obaga). Veureu una casa gran marcant misèria que porta aquest nom,  i sense adonar-vos-en passareu al peu de les ruïnes de ” l’hostal del Bac”. A pocs metres hi veureu arraconada al peu d’una petita balma la font del mateix hostal. Una alzina centenària que no ha passat mai set embolcalla aquest bonic racó, si teniu la boca seca en podeu veure, però per sentir explicar no caldria abusar-ne. Els masovers del “Bac” deien que quan les vaques es feien un fart d’aigua d’aquesta font anaven uns dies esfoirades.Seguireu pujant per una carretera estreta, a l’esquerra de la mateixa us cridaran l’atenció un parell d’arbres, són teixos i tenint en compte que són uns arbres de creixement molt lent, a jutjar pel gruix de la seva soca segur que són els arbres més vells de Maçanet. La fulla del teix és  tòxica…això de ben segur que ho sabia “la  bruixa de la  Gavarra “, que vivia ben a prop. Quan trobeu el girall pels cotxes a la punta de la carretera, agafareu l’últim tram de camí que us durà al Fau. En aquest punt sovint hi ha material que cal pujar a dalt per la reconstrucció de l’ermita, vosaltres mateixos…valoreu les vostres forces.

Carregats o no, passareu per la collada del Fau, i us caldrà fer l’últim esforç fins a trobar l’avituallament físic i d’esperit que us espera a dalt. Per poca estona que hi estigueu, de seguida un adonareu de la màgia d’aquest indret. Si el dia és clar, les vistes a 360º us faran pensar 《quin país que tenim》. Podreu contemplar el Canigó, el massís de ” les Salines”, “la serra de l’Albera”, el “golf de Roses”, el bisbe estirat que forma la “serra del Montgrí”, “Rocacorba”, “la mare de Déu del Món “, el “Bassegoda” i molts altres cims que treuen el nas en la llunyania.No és estrany que en aquest cim s’hi construís l’ermita de “la mare de Déu del Fau”, que dóna nom a la cursa. La gent de Maçanet, Albanyà, Costoja i Sant Llorenç de Cerdans hi tenien molta devoció. Hi havia moltes frases fetes que han arribat vives als nostres dies, les quals demanaven favors a la verge: “Mare de Déu del Fau, doneu-me un marit siusplau, sigui ronyós, sigui pollós…. mentre el que jo vulgui fos” El lloc transmet una energia singular, i no ho dic només des de la percepció humana, que pot estar subjecte a lectures massa racionals, ho corrobora el fet que cada any des de fa segles, centenars de formigues alades el trien per deixar pas en el cicle de la vida.

Aquest indret de difícil accés, havia quedat completament atapeït per la vegetació, i com que allò que no es veu no existeix, també havia quedat al marge de qualsevol restauració per part de l’administració. Paral·lelament amb les primeres edicions de la “Cursa del Fau” s’hi van fer unes petites actuacions, i a mesura que la cursa s’ha anat consolidant, també s’ha consolidat un grup de voluntaris que cada primer dissabte de mes hi fem una jornada de treball. Tant els ajuntaments de Maçanet com d’Albanyà, van igualar l’aportació que es fa des de l’organització d’un euro per corredor. Amb aquests diners s’ha pogut comprar material per restaurar el teulat de l’ermita, apuntalar la volta interior, i reconstruir el campanar. Aquesta ermita del segle XIV ha recuperat part de l’esplendor perduda,i la seva silueta torna a ser la mateixa que ha acompanyat la posta de sol a varies generacions de maçanetencs.

Impregnats d’aquesta energia que es concentra al Fau descendireu per un altre camí cap al coll on ja heu passat, just a la collada vorejareu una bonica diaclassa que us acompanyarà un tros de serra enllà, d’aquesta esquerda foradada és just d’on prové el nom “Fau”, l’origen etimològic del qual ve a dir: ” muntanya foradada”. Carenareu una estona, llavors agafareu un corriol per la vessant nord-est que us farà passar just sota el “Castell de Grillera”, un antic punt de guaita del Comtat de Besalú del qual només en queda algun tros de teula escampada. Aquest camí atapeït d’alzines us tornarà a dur a la carena, i la seguireu fins a trobar el camí que s’enfila al “Puig de la Gavarra”. Des del cim d’aquest punt geodèsic podreu veure el mas que dóna nom al cim, i els bonics poblets de Tapis i Costoja.

Compte amb la baixada, és un camí un xic esparracat on els corredors hi hauran de posar la seva millor tècnica, i els caminadors els cinc sentits. Quan el terreny us permeti aixecar la mirada de terra, estareu a ” Coll de prat”, travessareu la carretera de “La Fiola” i un camí afressat us portarà a “La Casilla”, on hi trobareu un altre avituallament. El que s’hi vulgui parar una estoneta, trobarà les parets embardissades d’una petita edificació que servia de refugi a les patrulles de control de fronteres. Just al costat podeu trobar uns exemplars d’arbre blanc d’una grandària singular i més de 100 anys a la soca. Les indicacions us portaran a agafar la carretera del “pas de la cullera”, després d’un parell o tres de giragonses per la fondalada de “les Bernedes” agafareu un camí antic, d’aquells fets amb el seny del que hi haurà de passar carregat. El seu progressiu i còmode descens pot convidar a córrer fins i tot  els que d’entrada no pensaven fer-ho. El camí us aboca directament al tercer avituallament, en aquest punt hi tornarem a passar tots, tant els de la cursa llarga com la curta. Al fer baixada, la primera sensació és que no cal aturar-s’hi gaire, però no subestimeu el tram que queda, que ja fa estona que caminem i no tot serà baixada.

Passarem tot vora del Clot que baixa de la collada dels Horts fins arribar a un passallís, hi passarem per sobre i un notable repetjó ens farà passar al davant de la casa del “Sabarrés”. A un centenar de metres, la mateixa carretera ens durà al creuament de camins anomenat “Casacremada”, deixarem a la dreta aquest casal abandonat sense veure’l,  baixarem per un tros de carretera fins a un pal elèctric. Aquí se’ns declara el camí de bast que unia Maçanet amb Tapis. Ens hi endinsem, i a mesura que augmenta la fressa d’aigua, el pas és fa més estret i el daltabaix augmenta. Del punt on convergeixen més intensament els tres factors,  se n’anomena “El salt de l’ós”. No sabem del cert si alguna vegada hi va saltar un ós, però sabem que a mitjans del segle XX el matxo d’en Quiquet hi va deixar la pell, i que el traginer va tornar a néixer.

Poc a poc, a part d’escoltar la cantarella de l’Arnera, també la veurem. Aquesta ribera és la més cabalosa del nostre terme, el nom prové del llatí “Harenaria”, i be a dir “riu sorrenc”.

Ens hi acostarem tant que hi passarem per sobre gràcies a un pont del segle XIX, si les llevantades ens han netejat la brancada, veurem com l’aigua s’ha obert camí entre unes grans roques granítiques.

Mica en mica ens allunyarem de la remor i frescor de la cloterada tot pujant cap a “Creu de Pas”. Allà trobarem el darrer avituallament, imprescindible si el dia és calorós, en l’últim tram estarem més exposats al sol. Travessarem la carretera de Tapis, i seguirem l’asfalt fins a trobar una pista forestal a mà esquerra. Just al entrar hi, veurem al marge una font que no raja, s’anomena la Font de “l’abeurador” o ” d’en prenya dones”. Es pot entreveure l’origen d’aquests dos noms si ens parem a mirar l’alçada del tot i el lloc on queia el raig.

Seguirem la pista de terra fins a un rost descarnat que s’anomena “el pla de les vinyes”, llavors baixarem cap al ” clot de rieroles”, sense adonar-nos-en creuarem una antiga resclosa i seguirem el rec per on l’aigua regava el prat. Quan tornem a veure el cel, les cintes ens faran creuar el “Camp de la costa de baix” i poc després començarem a veure la urbanització del “Racó del Pirineu”.  Enllaçarem amb el “Raval del Grier” per una drecera, i deixarem anar el cos per una pronunciada baixada. Un emporlanat fet a cops de cul d’ampolla ens acompanyarà fins a sentir l’ambient de l’arribada. Treure’m forces de flaquesa per posar la millor cara, sabent que ens esperen familiars o amics, i en aquest dolç instant retornarà el pensament que l’esforç no ha estat envà, i si per alguna cosa us costés retrobar-lo, gireu la mirada cap a ponent i resseguiu la silueta d’un campanar aixecat pedra a pedra…pas a pas…

Robert Oliva Urtós.